"Quan vaig entrar al pis de Sant Eloi vaig sentir que podia començar una nova vida"

Paula Santolalla - Barcelona. 

Durant 17 anys va ser autònom. Enginyer de formació, feia els informes pericials per companyies d’assegurances o advocats. De jove, la seva malaltia feia per ser descoberta però no va ser fins als 50 anys que li van diagnosticar. Ara en té 60. De Gavà, fill únic, divorciat. En Xavier té dos fills adolescents a qui no veu des de fa 7 anys. La família és la darrera peça del seu trencaclosques. Les altres peces, a poc a poc les ha pogut trobar i posar a lloc.  Em comparteix que el primer dia de la seva nova vida va ser quan entrà a viure al pis de Sant Eloi, programa propi d’ Hàbitat3. L’alberg i el pis de Sant Andreu on havia estat abans, no l’havien fet sentir com a casa.

Xavi Andrés Bernat, inquilí de Sant Eloi durant 5 anys

Ens trobem a l’associació Arep, per a la rehabilitació de les persones amb malaltia mental. Aquí hi treballa i aquí el van ajudar a ensortir-se’n. 

Què va ocórrer a la teva vida per arribar al pis de Sant Eloi…?

Al 2011 vaig patir una crisi molt gran. I com a conseqüència, em vaig quedar sense casa ni diners. Cap recurs per viure. 

Però quin tipus de crisis?

Tot va començar amb una depressió. La meva dona em va acompanyar a l’hospital. Em van receptar antidepressius.

Més tard, durant la fase maníaca, em va donar per fer créixer el negoci: vaig contractar personal, vaig invertir en un local car… Vaig perdre molts calés.

Finalment, vaig tornar a caure. Una altra depressió.

I...aleshores vas tornar a l’hospital…?

Sí, i em van diagnosticar un trastorn bipolar. Durant un any, vaig entrar i sortir de l’hospital en nombroses ocasions. Finalment em van ingressar.

No va haver de ser gens fàcil…

... Un cop dins l’hospital, com durant la fase maníaca del meu trastorn havia gastat tants diners, em  van proposar fer una curatela: una tutela econòmica en mans d’una fundació. També t’ajuden en els processos judicials, et guien per tornar els deutes a poc a poc… Sí, és un procés difícil... em vaig aïllar del món.

"Em vaig aillar del món. La feina m'ha ajudat a superar la malaltia. A trobar de nou el meu lloc a la vida"

Com et sents ara?

En l'època de crisi vaig estar tres anys sense treballar i això no em va ajudar. Ara que treballo em va molt bé. Podria dir-te que la feina m’ha anat genial per superar la malaltia i trobar de nou el meu lloc a la vida.

Xavi Andrés a les escales de l'edifici on es troba Arep i l'empresa on treballaQuina feina fas en aquest edifici? 

En aquest edifici, a més d’Arep, hi ha altres organitzacions. És un centre especial de treball. Jo treballo per l’empresa de missatgeria.

T’agrada?

M’agrada! És una feina molt variada. Em recorda en certa manera a quan feia els informes dels accidents… Sempre eren diferents. Aquí cada paquet és nou. Els repartim, i a la nit, en recollim de nous per enviar l’endemà. Cada dia obres i tanques processos. 

Que bé… Abans d'aquesta feina, però, quan vas sortir de l'hospital, vas tornar de nou a l’empresa ordinària?

Sí, però el ritme no era l’adequat per mi. Massa pressió. Vaig haver de deixar-ho. A l'empresa on sóc ara puc seguir el dia a dia sense patir.

Entenc! Tornem a l’hospital... Un dia surts i no tens res. On vas...?

Des de l’hospital em van acompanyar a un centre d’inserció a Sant Martí. Vaig estar un any i poc. La psicòloga del centre coneixia Arep i ens va posar en contacte. Vaig fer un pla laboral amb ells i vaig començar a treballar als 7 mesos. 

Amb feina, tens recursos…i habitatge?

Des de l’associació Arep, ens van trobar un pis a Sant Andreu a mí i un company. Vaig estar un any només perquè no m’agradaven ni el pis ni el company. 

I de Sant Andreu a Sant Eloi?

Exacte! Em van dir que tenien més pisos i em van acompanyar a St Eloi, d’Hàbitat3.

Què tal allà?

El pis em va agradar només entrar. El pis era per dues persones. I des que vaig entrar, fa 5 anys, he compartit pis amb tres persones. Amb dos companys molt bé. Amb un altre no tant.

Coses de convivència… Com us organitzàveu sent dos?

Sí. Però amb un d’ells vam fer amistat i ens seguim veient. 

Com a norma, una setmana netejava un, una setmana l’altre...I compartíem despeses de coses comunes: oli, sal, materials de neteja...

I ara, diga’m, què vas aprendre dels moments més difícils?

Vaig aprendre que sóc més fort del que pensava i que tot aquest procés costa molt. Cal saber demanar ajuda. 

"Vaig aprendre que sóc més fort del que pensava i que tot aquest procés costa molt. Cal saber demanar ajuda" 

Quin consell li donaries a una persona a qui acaben de diagnosticar un trastorn com el teu?

Primer, que s’assessori i es faci ajudar per la gent. És molt difícil superar-ho sol. Tinc molta sort de les fundacions que m’acompanyen. Em sento molt protegit i tranquil. I això em permet portar una vida totalment normal. L'única cosa que no és normal és que cada dia m’he de prendre un munt de pastilles. 

I segon…?

Que no es posi nerviós o nerviosa. Que la cosa no es ràpida. El contrari: es un procés que costa una llarga temporada i dues... Que s’ho agafi amb calma i a poc a poc vagi acostumant-se a viure amb la malaltia. 

De què estàs agraït en aquest moment de la vida?

De la gent d’Arep i Curatela.

Quin és el millor regal que ens podem fer a nosaltres mateixos?

Ser comprensiu i honest amb un mateix. També amb els altres...

T’has avançat. Quin és el millor regal que podem deixar a la societat?

Ser com som, relacionar-nos amb altres persones...No tancar-se en un mateix...Viure!

A mí, en particular, em va molt bé quedar amb amics, veure diversitat de persones. Rodejar-me de vida.

S’apaga la gravadora. Seguim xerrant mentre baixem les escales que porten al carrer. 

“El millor de tot és quan algú entra a l’edifici, parlem i m’acaba dient: Però tu estàs malalt? No se us nota! Tinc la sensació que per fi veuen que som persones com qualsevol altre".

“El millor de tot és quan algú entra a l’edifici, parlem i m’acaba dient: 

Però tu estàs malalt? No se us nota! Tinc la sensació de que per fi veuen que som persones com qualsevol altra"

"La realitat és que en comptes de patir càncer o d’altres malalties, patim malalties mentals”. I em confessa que prefereix conviure amb el seu trastorn bipolar que amb d’altres malalties. “Al cap i a la fi, és la que conec i, després d’un llarg procés, ja hi sabem conviure-hi”. 

Un cop al carrer treu la cigarreta. Seguim conversant. M'explica que a dia d’avui encara no podria tornar sol a Gavà. Els fantasmes del passat s’han diluït però no del tot i trobar-se a la gent del poble encara se li fa una muntanya.  “Quan pugui tornar sense patir i sense acompanyant, aquell dia serà una gran victòria”. A mí, si és que es pot opinar en l’estona que hem compartit, em sembla que de victòries ja n’ha guanyat moltes: Es mostra seré amb qui és. Content amb allò que fa. Agraït amb el que té.