“Res és impossible si ho divideixes en moltes parts”

Paula Santolalla - Barcelona.

Vivien a dos carrers però mai no es van conèixer al seu país. Van fer-ho a Barcelona. Emigrants del Marroc, la Safaa i l’Abdel viuen a 2 minuts de la Sagrada Família amb els seus tres fills: l’Omar (14 anys), la Marwan (11) i l’Ali (9). El darrer dia més feliç que recorda l’Abdel és quan va rebre la notícia d’Hàbitat3: podrien viure a aquest pis, on passem la tarda, durant un any. Del barri de La Trinitat, es van mudar al centre de la ciutat. Per ells, la vivenda en bones condicions i amb 4 habitacions al costat de l’emblemàtic edifici, significa tenir una oportunitat per seguir endavant. “Encara no m’acostumo a dormir tota sola en un llit de matrimoni. Sempre havia compartit llit i ara em sobra espai”, explica somrient la filla de l’Abdel.

Sóc testimoni de la seva generositat i calidesa des del moment que travesso la porta de casa seva, plena de guinardes. És època de ramadà. De compartir moments en família. L’olor de pastes  acabades de treure del forn i del te envaeixen l’espai. Me n’ofereixen. Cuiden tot detall per fer-me sentir una més.

Marwan, Safaa i Omar, durant el ramadà, preparen el sopar junts

Passem gran estona a la cuina que dóna al menjador. Mentre la Safaa i l’Omar preparen el sopar per quan el sol s’hagi amagat, parlem del ramadà, del millor i pitjor de viure a Espanya, de la cultura del Marroc, de l’escola. La Marwan em regala braçalets i l’Ali, el petit, ho observa tot des del sofà on mirava el canal d’un youtuber famós que sona de fons. 

Falta l’Abdel, el pare, que arriba més tard de la seva feina a la Fundació Islamic Relief. “Benvinguda a casa”, em diu. Es posa còmode. Tot i que sembla cansat, es mostra preparat per unes quantes preguntes, o millor, pel que acaba sent una agradable conversa. 

Abdellatif, de Larache, Marroc, va arribar a Barcelona amb 24 anys, ara en té 43

Per què Hàbitat3 es va posar en contacte amb tu?

La Safaa i jo ens vam casar el 2004. Jo treballava a una fundació. M’anava bé com per poder mantenir la família, pagar el lloguer del pis. Sempre havíem pagat totes les factures. 

Però…

Però un dia, el contracte del lloguer se’ns va acabar i no ens el van renovar. Amb el meu sou i el tipus de contracte d'aleshores no vam poder accedir a cap habitatge. Demanaven requisits que no complia. Va ser aleshores quan vam haver de demanar ajuda i ens van redirigir a Habitatge.

I on vau anar a viure?

Vam marxar del barri de la Teixonera i ens van donar un allotjament a Badalona. 

I com us vau sentir allà?

No vam durar més d’un mes. Era una habitació d’hotel que estava bé però no per 5 persones. Se’ns quedava molt petita. Vam demanar-li a la treballadora social si podia fer alguna cosa per canviar d’espai. 

La família al pis de Sagrada Família. Treuen cada matí un paper del pot.

I vau marxar. 

Sí, vam marxar a Trinitat Vella. Ningú no ens ho podia assegurar que trobaríem un pis perquè hi havia una llista d’espera molt llarga però vam ser molt afortunats. Vam estar un any. De gener a desembre del 2019.

I d’aquí… al centre de Barcelona?

Al final d’any, abans del 31 de desembre del 2019 em van trucar de la Fundació Hàbitat3. “Tenim un pis”, em van dir. Pensava que seria d’Habitatge amb un contracte però no… 

Què us va semblar?

Era un pis gran per 5 persones. En bones condicions. Ens va agradar molt. Va ser un dia molt i molt feliç.

"Era un pis gran per 5 persones. En bones condicions. Ens va agradar molt. Va ser un dia molt i molt feliç"

Has necessitat molt coratge per tirar endavant la família, i seguir fent-ho. Qué et dóna força en moments difícils?

Moltes coses em fan seguir endavant però principalment les ganes d’ajudar els altres. Com a musulmà, una base que tinc, és que independentment de la meva situació, sempre és moment d’ajudar algú. 

…

Nosaltres mai no vam pensar que faríem cua per demanar ajudes socials. Mai. Però ara que ens trobem en aquesta situació, seguim treballant diàriament per sortir-nos-en. Tirar endavant. 

"Nosaltres mai no vam pensar que faríem cua per demanar ajudes socials. Mai. Però ara que ens trobem en aquesta situació, seguim treballant diariament per sortir-nos-en"

Mirar endavant amb esperança.

Nosaltres sabem viure amb molt poc. No demanem el màxim. Demanem estar en el camí correcte. Fer el correcte: treballar, estudiar. 

Què et faria sortir del camí correcte?

No voldria ser d’aquelles persones que volen viure d’ajudes socials tota la vida perquè “això ja els hi està bé”. 

Treballar, estudiar, ajudar els altres, intentar ser independent en l'àmbit econòmic…

Exacte, aquest seria un bon camí. 

Per què estàs més agraït en aquest moment de la teva vida?

Per haver assolit la meitat dels meus objectius: tenir una parella i fills. Conformar una família.

Tens uns fills molt educats. 

Gràcies. Sempre he volgut que els meus fills aportin alguna cosa de valor a la societat. Avui dia hi ha moltes persones i, en particular musulmans, que no pensen en això. 

Quin ingredient bàsic falta en aquest món en què vivim, doncs?

L’ingredient del sacrifici. Hi ha massa gent avui dia que busca el camí curt, viure d’ajudes sense esforçar-se. No ho veig bé. 

Algun més…?

Sí. La generositat real. Donar sense esperar res a canvi. A la nostra cultura, hem crescut veient que si un veí està malalt, tu l’acompanyes al metge o cuides dels seus fills en la seva absència. Si un no treballa, i tu sí, li fas una donació perquè vagi més tranquil…

Posar-nos en la pell de l’altre...

Exacte. Ajudar-nos despreocupadament. Si tothom fes això, mai no faltaria res a ningú. 

"Ajudar-nos despreocupadament. Si tothom fes això, mai no faltaria res a ningú"

Els teus fills i la teva dona m’han ensenyat que cada matí, abans de sortir de casa, treieu un dels papers del pot de vidre on hi ha escrita una frase inspiradora. Quin és el teu leitmotiv? La teva cita preferida per afrontar el dia a dia?

“La millor persona a la humanitat és qui sempre aporta alguna cosa millor als altres”. És de l’últim profeta. Sempre la porto amb mi. 

Si tinguessis a l’Abdel jove, de l’edat dels teus fills, al teu davant... Quin consell li donaries?

Li diria que estudiés. A Barcelona, Espanya, Europa… Sense carrera ho tens difícil. Vals molt menys. Amb un títol universitari fins i tot et poden escoltar a l’hora d’arribar a un acord en les condicions del teu lloguer.

I a l’Abdel del futur?

Li diria que seguís lluitant per estar al camí correcte. I seguís predicant el missatge de ser generós amb els altres. 

Quin és el millor regal,doncs, que podem deixar en la societat del futur?

L’educació dels nostres joves basada en valors. Seria bo tornar al respecte cap a la gent gran, als professors. 

Aquí costa de veure-ho, oi?

Costa molt. Tothom viu al seu món. Hi ha fills que veuen els seus pares només per nadal i l’estiu! Impensable per nosaltres. 

Seguim parlant. M’explica que el seu somni era ser professor. Que a dia d’avui no ho és oficialment però que està content perquè ensenya àrab a la Fundació. Aquí, “fa de tot”: treballa promovent activitats benèfiques, ajuda al magatzem, a persones...

Els últims raigs del sol ens diuen que és la seva hora de pregar i sopar, després del dia en dejú. Així ho fan: preguen i em posen un plat a taula. Trenquen el dejuni amb dàtils i seguim la vetllada fins que l’imminent toc de queda m’obliga a marxar. Més que agraïda…m’acomiado. I marxo pensant en el somni que m’ha compartit l’Abdel: obrir un negoci familiar, on la Safaa, amb problemes al cor, hi pugui treballar. 

Arribo a casa. Busco les claus i trec de la butxaca un dels papers del pot que m’ha donat l’Omar: “Res és impossible si ho divideixes en moltes parts”. Serà veritat que compartint esforços, dificultats i alegries la vida et segueix mostrant el camí.